Crear usuari de graphite

El graphite és una eina molt bona per fer gràfiques. Et permet ràpidament fer-ne de molt completes i aplicant un munt de funcions per treure les dades exactament com les vols. Els paràmetres de configuració de cada gràfica (dades a mostrar, dimensions de la gràfica, llegenda, funcions, etc) estan a la pròpia URL, per tant si volem compartir una gràfica en concret nomes hem de compartir la URL. Però el propi graphite té un sistema per guardar gràfiques y tenir-les a mà a l’apartat “My Graphs” o “User Graphs” que es bastant còmode. Per poder guardar les gràfiques primer ens hem d’autenticar (s’han d’assignar a algun usuari!) i, evidentment, per autenticar-nos hem de tenir un usuari. I a l’anterior post que explicava com instal·lar-lo no ho explicava.

Els usuaris, gràfiques i dashboards estan guardats al fitxer /opt/graphite/storage/graphite.db, que és una base de dades sqlite . Podem mirar el contingut (requereix tenir instal·lat el client sqlite3):

$ cd /opt/graphite/webapp/graphite
$ python manage.py dbshell
Error: You appear not to have the 'sqlite3' program installed or on your path.
$ sudo apt-get install sqlite3
(...)
Processing triggers for man-db ...
Setting up sqlite3 (3.7.3-1) ...
$ python manage.py dbshell
SQLite version 3.7.3
Enter ".help" for instructions
Enter SQL statements terminated with a ";"
sqlite> .databases
seq name file
--- --------------- ----------------------------------------------------------
0 main /opt/graphite/storage/graphite.db
sqlite> .table
account_mygraph auth_user_groups
account_profile auth_user_user_permissions
account_variable dashboard_dashboard
account_view dashboard_dashboard_owners
account_window django_admin_log
auth_group django_content_type
auth_group_permissions django_session
auth_message events_event
auth_permission tagging_tag
auth_user tagging_taggeditem
sqlite> ^D
$

En comptes de tocar aquestes dades nosaltres mateixos (que requeriria que entenguessim exactament el que fan, i ara mateix no tinc l’interes :P), voldrem fer-ho a través del graphite (o millor dit, a través del seu framework, django). En primer lloc necessitem un superusuari, que es crea des de la línia de comandes:


$ cd /opt/graphite/webapp/graphite
$ python manage.py createsuperuser
Username: tomas
E-mail address: [email protected]
Password: xxxxxx
Password (again): xxxxxx
Superuser created successfully.
$

Ara podem entrar amb aquest nom d’usuari i contrassenya al login que apareix a la part superior del graphite.

Fer login al graphite

Un cop autenticats, podrem anar a l’interfície d’administració accedint a “/admin/“, http://your-graphite-server.tld/admin/, i aqui podrem donar d’alta tants usuaris com volguem.

Panel d'administracio django a graphite

Configuració bàsica de Varnish amb http cache i stale-while

En entorns d’alta demanda arriba un moment on les peticions php (o similar, CGI en general) que volem servir a traves del nostre apache httpd son més de les que el nostre servidor pot processar. Per solucionar-ho podem fer el més senzill, que és afegir més servidors a la granja de balanceig i disminuir així la càrrega (es reparteixen les peticions entre més servidors). Però el més senzill no necessariament és el més eficient. En comptes de repartir la càrrega entre més servidors, no podriem fer que cada servidor pogués servir més peticions?

I tant. D’una banda podem fer més ràpid el processament dels PHP (o similar, CGI en general) amb FastCGI. D’altra banda podem fer que el nostre servidor HTTP sigui més ràpid, canviant-lo per un de mes lleuger, com per exemple nginx. Una altra aproximació, de la que parlarem aquí, es tracta de mantenir una cache en memòria dels continguts, en comptes de processar-los cada vegada, evitant així el consum de CPU i accelerant enormement el temps que es triga a servir-los. Ho farem fent servir varnish .

Mantenir una cache és força delicat perquè s’han de tenir en compte moltes coses. No s’hauria de fer cache si hi ha cookies pel mig, per exemple, o si hi la petició http és de tipus POST. Però això es una cosa a avaluar dintre de cada aplicació, els desenvolupadors han de poder indicar què es pot guardar a la cache i què no, i els administradors configurar els servidors en conseqüencia.Aleshores, suposem que comencem de zero, que no tenim res en la cache del varnish, i volem començar posant-hi una URL en concret, de la que sabem que no te risc. Això farem aquí, caché selectiva d’una sola URL.

Per il·lustrar la nostra demostració, farem servir un fitxer PHP senzill que triga 10 segons a tornar el resultat, i que té una capçalera que el fa caducar en 5 segons. L’anomenarem sleep.php:

Si el demanem comprovarem que efectivament triga 10 segons a servir-se:

El primer que hem de fer es instal·lar varnish amb el nostre gestor de paquets (apt-get install varnish, yum install varnish, el que sigui). Després voldrem que sigui el varnish qui escolti pel port 80 en comptes de l’apache. Per això mourem el apache de port (directiva “Listen: “), i el posarem al 8080, per exemple. Després canviarem el port del varnish (directiva VARNISH_LISTEN_PORT= , normalment esta al fitxer /etc/default/varnish o /etc/sysconfig/varnish, depenent de la distro). Necessitem dir-li al varnish quins servidors tindrà darrera, als que ha de reenviar les peticions (els servidors backend). Per això crearem el fitxer /etc/varnish/default.vcl amb el següent contingut:

Amb tot això reiniciem tant el apache com el varnish, i podrem comprobar que estan ambdos en marxa:

Veiem que les capçaleres que retornen un i l’altre són diferents. Quan demanem al varnish apareixen “Via: 1.1 varnish” i “Age: 0”, entre d’altres que amb l’apache no apareixen. Si ho tenim així, ja tenim la base configurada.

El comportament que tindrem ara mateix es de fer cache de tot.

Però com que volem ser selectius i no volem fer cache de tot, sino de algunes URL en concret, evitant que es faci cache de cookies i coses semblants, canviarem el comportament de la rutina sub vcl_recv perque no faci cache, afegint això al fitxer /etc/varnish/default.vcl:

Ho comprovem:

Ara fem que faci cache només del fitxer sleep.php, afegint aixo al default.vcl:

Ho podem comprovar:

També comprovem que la capçalera “Age:” va pujant, i quan arriba a 5 (el max-age que li hem configurat), torna a trigar 10 segons:

Veiem que quan el contingut caduca, el torna a demanar i triga 10 segons. Pero què passa en aquest interval? La resta de peticions que arriben al varnish mentre es fa aquesta petició al backend, s’han d’esperar? Doncs no. Hi ha un periode de gràcia de 10 segons, durant els quals el varnish continuará servint l’objecte antic (o “ranci”, “stale” en anglés). Ho podem comprobar si fem dos curl alhora, en comptes d’un, i veurem com n’hi ha un que s’atura mentre l’altre continua servint les pagines ràpid, amb la capçalera “Age” per sobre dels 5 segons que li hem assignat:

També podem comprovar-ho amb el siege, posant dos usuaris concurrents, i veurem com durant una estona només un d’ells serveix contingut, pero que en cap moment es deixa de rebre continguts:

Si ens sembla que 10 segons de gràcia és massa poc, podem canviar aquest valor amb la directiva beresp.grace dintre de la rutina vcl_fetch al fitxer default.vcl. Per exemple, si volem posar un minut:

I si cau el servidor backend? Continuará servint el contingut antic (“stale“)? Doncs tal i com ho tenim, no. Perquè tal i com ho tenim, al varnish no li hem configurat res per distingir entre un backend saludable i un que no ho és, per tant els considerarà tots saludables. Per tant, si el backend cau, i el contingut caduca, tornarem error 503:

D’aquesta manera es continua servint el contingut antic quan el backend cau, i el servim fins que s’aixequi i el varnish pugui tornar a demanar-li el contingut.

Fent proves amb el siege i curl, podem veure que tant en el cas del contingut que caduca com en el cas del servidor que cau, sempre hi ha un fil que “pringa”. La primera vegada que el varnish es troba amb el contingut caducat, el demana i espera que acabi. Mentrestant, la resta de fils reben el contingut antic, pero aquest fil “pringa”. El mateix passa amb el servidor caigut. Hi ha molta literatura intentant trobar la manera d’evitar que això passi, i pots llegir molt al respecte, pero el resum es que no hi ha manera d’evitar-ho. Que passa i punt. Un d’els fils “pringa”.

Amb això cobrim dos casos en els quals continuarem servint continguts antics (stale):
– No hi ha cap backend disponible, per tant servim contingut antic.
– Hi ha backends disponibles, i un fil ja ha demanat nou contingut. Mentre aquest nou contingut arriba des del backend, el varnish continua servint l’antic a la resta de fils.

I si volem que aquests dos casos tinguin un timeout diferent? Per exemple, pot donar-se el cas que volguem que, si el backend està disponible, els continguts caducats triguin un temps màxim. Passat aquest temps, deixem de servir el contingut antic i forcem a que s’esperin per al contingut nou. Aquest timeout normalment serà d’uns segons. I alhora, volem que si els backends estan caiguts, i per tant no hi ha manera d’aconseguir contingut nou, que el varnish continui servint el contingut antic durant molta estona, que normalment és millor que estar servint una pàgina d’error 503. Això s’ha de configurar a la rutina vcl_recv del default.vcl, i es fa aixi:

Per tant, el nostre fitxer default.vcl complet tindra el seguent contingut: